Extracte de “El Joc dels Abaloris” de Hermann Hesse, 1934.

… Aquell que coneix la música només per les essències que el joc dels abaloris ha destil.lat d’ella, podrà ser un bon jugador, però dista molt de ser un músic, i, segons presumeixo, tampoc és un historiador.

La música no consisteix només en l’esperit vibratori i figuratiu que hem abstret d’ella; ha consistit a través de tots els segles, sobretot, en l’alegria pel sensible, i el fluir dels alè, en el batec dels compassos, en el colorit, a les friccions i incentius que sorgeixen de la combinació de veus i del joc concertat dels instruments.

És cert que l’esperit és el més important i no hi ha dubte que la invenció d’instruments nous, la transformació dels antics, la renovació de les formes, la introducció de fórmules constructives i harmòniques abans desconegudes – o la seua prohibició – són sempre i només gestos, exterioritat, de la mateixa manera que ho són els vestits i modes dels pobles, però hi ha d’haver captat i agradat sensorial i instintivament aquests trets externs i sensoris per comprendre que aquí hi ha l’època i l’estil. Es fa música amb les mans i els dits, amb la boca i els pulmons, no només amb el cervell; aquell que, per exemple, sap llegir les notes, però no sap tocar perfectament un instrument, no està capacitat per a prendre part en una conversa sobre música.

Per tant, no s’ha d’entendre la història de la música exclusivament com una història abstracta d’estils, així, resultarien incomprensibles les èpoques de decadència de la música….

Deixa un comentari

2016 Col·lectiu Camí Fondo © Tots els drets reservats/Todos los derechos reservados/All rights reserved.